Recordo el dia que em vaig trobar l'Elmer, millor dit el dia que l'Elmer em va trobar a mi. Jo estava tranquilament badant al jardí de la facultat, sota un desmai. Un home estrafolari, el típic savi distret, vestit de manera còmode i una mica desarreglada, els cabells blancs sense massa cura i revolotats, i un posat de persona que observa metòdicament tot el que té al seu voltant; en definitiva la imatge que tots tenim al cap quan pensem en un savi distret, si fos hivern duria gavardina i barret com en Tornasol. Em va treure del meu encandilament amb una pregunta. D'entrada no vaig saber d'on procedia aquella veu, amable, però del tot incomprensible, pel to vaig deduir que es tractava d'una pregunta. La va repetir, el vaig contestar, no ens acabàvem d'entendre del tot. Pels seus gestos deduí que el que volia era un lavabo el més urgent possible. Em vaig aixecar i també amb gestos li vaig indicar que em seguis, jo també tenia una necessitat. A partir d'aquí ja el fil de la conversa no es va trencar en cap moment i mica en mica les nostres maneres de parlar s'anaven acoplan de forma que pràcticament ens enteniem a la perfecció, o això és el ens vàrem pensar.
De la primera conversa va venir un punt d'interés mutu per conèixer i esbrinar tot el que passa al nostre voltant. Em va possar al corrent de les seves investigacions i dels seus descobriments amb tanta passió que jo em vaig sentir atret tot d'una. Va passar un temps, ell a Shicago i jo aquí, mentre no vàrem deixar d'estar en contacte i endegar algun estudi conjunt. Estudis molts d'ells inèdits encare, més que res per la quantitat de feina que tenim que ens impedeix abocar-nos a la publicació. De fa ja un temps, jo sóc el seu únic representant d'aquí. Això m'ha permès l'atreviment d'obrir aquesta pàgina, per tal que els seus treballs vegin la llum. Sempre sota la seva tutela.
Espero i és el nostre desig que us apassioneu tant com nosaltres de les coses tan insòlites que veuen els nostres ulls.
